Lídia Pujol - L'arbret

Hi ha un arbret vora el camí,
Vinclat cap a terra,
De l'arbret tots els ocells,
Volen ben lluny.
Tres al nord, tres a l'orient,
D'altres cap al sud,
I l'arbret es queda sol,
Lliurat al mal temps.
I a la mare jo li dic:
-"ara no em turmentis,
Perquè mare tot d'un cop,
Un ocell em torno.
Vull pujar damunt l'arbret,
I vull bressolar-lo,
Tot l'hivern i encara més,
Amb una cançó".
I la mare diu al fill,
Mentre els ulls li ploren:
-"ai déu meu! que et gelaràs,
Estant damunt l'arbret"
I a la mare jo li dic,
Als seus ulls preciosos:
-"tan se val que vingui el fred,
Vull tornar-me ocell".
I la mare fent grans plors:
-"pren! déu meu, senyor!
Pren això, aquest mocador,
Perquè no et refredis.
Les sabates són aquí,
Mal hivern arriba,
Tapa't amb aquest llençol,
No em facis patir.
Pren també l'abric d'hivern,
Has perdut el cap,
Potser vols ser un convidat,
Entre els qui reposen?"
Alça l'ala, tot el pes,
Massa, massa coses,
I la mare ja ha vestit,
El petit ocell.
I amb tristesa miro els ulls
De la meva mare,
Son amor no m'ha deixat
En ocell tornar-me.
Hi ha un arbret vora el camí,
Vinclat cap a terra,
De l'arbret tots els ocells,
Volen ben lluny.